La Por
Aquell era el gimnàs d'entitats del club, al que només els membres d'aquest podien anar, cosa poc corrent també ja que en el mateix pavelló havia un altre de molt més gran.
El mateix lúgubre gimnàs de sempre, il•luminat pels besllums que deixaven passar uns cristalls foscs, segurament per aquest motiu el gimnàs no sol estar molt freqüentat. Com sempre que està en ell, una sensació de calma se’n apodera . Però en un moment es percata que hi ha algú nou en el gimnàs. En realitat tenia la sensació que hagués estat sempre allà; no l’havia vist entrar durant la seva estança i en arribar tampoc havia reparat en la seva presència, alguna cosa especialment estranya tenint en compte les circumstàncies d'aquell gimnàs. Però allò no era el més inusitat, sinó que no necessitava mirar a l'home directament per a saber que era lleig, molt lleig i també sabia que desprenia una olor que provocava nàusees, encara que no pogués arribar a olorar-lo; aquell home li semblava repulsiu, alhora que... terrorífic? Sí, hi havia alguna cosa en les incongruències que envoltaven aquell home que l’espantava. Malgrat que dintre del seu cap s'havia format la idea que era l'últim que havia de fer, no va poder resistir-ho i va mirar-lo directament a la cara, una acció que mai va dur-se a terme ja que just en aquell moment, va despertar. Era estrany perquè despertava sobresaltat i inundat per una sensació d'alleugeriment com si hagués tingut un malson, però realment no havia succeït res en el somni per a rebre tal apel•latiu. Va començar a rebullir al llit, perquè li era impossible reconciliar-se amb el somni; per això odiava que el despertessin, tenia el somni molt lleuger. Va Intentar tornar a recolzar el cap en el coixí, però li resultava impossible ensopegar amb Morfeo, tots els seus pensaments l’allunyaven del món oníric al que volia tornar i el lligaven al real, semblava que qualsevol acció que fes l’importunés, empassava saliva i es notava assedegat, aspirava aire i creia que tenia alguna cosa al nas encara que fos capaç de respirar àmpliament. Sabedor que mentre en el seu cap seguissin habitant nimietats com aquelles no podria dormir, va decidir aixecar-se i dirigir-se cap a la cuina; va buscar a les palpentes les seves sabatilles, però no va ser capaç de trobar-les entre la foscor que l’envoltava, així que va anar descalç cap a la cuina. El terra li gelava els peus i li produïa una sensació desagradable, se sentia terriblement desprotegit i això va acabar fent emergir el record del somni que havia tingut, no sabia per quin motiu però el seguia aterrint encara, i durant la dotzena de passos que separaven la cuina de la seva cambra, la seva viva imaginació va fer que li entrés la por, com tantes altres vegades. Era curiosa la forma que actuava la por, més fidel que qualsevol cànid; bastava amb pensar en ella perquè acudís a tu, però si no t’en recordes d'ell, resta callat. No havia estat la primera vegada que la por, probablement aquella por infantil cap a la foscor i el desconegut, treballés al costat de la seva imaginació per fer que veiés la seva mort en qualsevol lloc i a través de qualsevol, però això no evitava que a l'endemà li tornessin a embargar els mateixos temors. Finalment va arribar a la cuina i donant-se bona pressa va agafar l'ampolla d'aigua i va beure directament d'ella, despatxant-la ràpid, veient com un ganivet imaginari li degollava la nou mentre bevia, es va ennuegar i va començar a tossir, però mentre ho feia va seguir imaginant el mateix ganivet, aquesta vegada ensutjat de sang que esperava que deixés de tossir per a estripar la seva pell i introduir-se dintre d'ell, un calfred li va recórrer a l'imaginar-se el fred metall dintre d'ell, obrint-lo en canal mentre no podia fer altra cosa que grunyir com porc en San Martín. Deixant de banda la poca racionalitat que li quedava va córrer fins al lavabo petit de la casa i es va tancar amb pestell. Ni en el metre cúbic que ocupava aquell lavabo, que era poc més que un váter i una pica, podia deixar de mirar al voltant, havia deixat de confiar fins i tot en el reflex del mirall, mirant a tots costats i creant una situació que per a qualsevol que la veiés resultaria quant menys còmica. Amb els nervis a flor de pell, es va adonar que necessitava orinar, i en un moment que el seny semblava tornar a ell, va començar a evacuar. Mentre ho feia, la por va tornar a bategar en ell, imaginant-se desprotegit davant el que pogués succeir a la seva esquena, i tornant el recel pel mirall que tenia en el seu lateral, creient que li estava enganyant, fent que girés constantment el cap d'un costat a altre per veure a la vegada tot el que tenia darrere, quan per fi va acabar va decidir que havia d'arribar fins al llit; va fer un apilament de valor, va descórrer el pestell i va anar com vent que duu al diable fins al seu llit. Va anar-hi mirant cap a totes les adreces i finalment una vegada al costat del seu llit va seguir fent-ho fins que es va ficar completament en ell i va proferir un sospir de pur alleugeriment, li semblava pràcticament un miracle haver arribat i es va adonar que un parell de llàgrimes de pur terror estaven lliscant ara per les seves galtes. De cop es va sentir terriblement estúpid per haver deixat que la por li controlés de tal forma, per haver convertit l'anar a beure aigua en una odissea, mes la seva sensació d'alleugeriment no va minvar; era curiós que en un lloc en el qual era tan vulnerable com el llit on quasi no podia moure's era on se sentís més segur, però les pors eren irracionals i en els de la majoria de persones el llit era un lloc on estaven fora de perill. Tremendament esgotat per l'enrenou previ, va recolzar el seu cap sobre el coixí, però una olor nauseabund el va deixar petrificat, al costat d'ell, en el seu mateix llit, alguna cosa s’alçava; la seva gola volia proferir un crit, però els seus ulls vidriosos ja miraven sense mirar.
Aquell era el gimnàs d'entitats del club, al que només els membres d'aquest podien anar, cosa poc corrent també ja que en el mateix pavelló havia un altre de molt més gran.
El mateix lúgubre gimnàs de sempre, il•luminat pels besllums que deixaven passar uns cristalls foscs, segurament per aquest motiu el gimnàs no sol estar molt freqüentat. Com sempre que està en ell, una sensació de calma se’n apodera . Però en un moment es percata que hi ha algú nou en el gimnàs. En realitat tenia la sensació que hagués estat sempre allà; no l’havia vist entrar durant la seva estança i en arribar tampoc havia reparat en la seva presència, alguna cosa especialment estranya tenint en compte les circumstàncies d'aquell gimnàs. Però allò no era el més inusitat, sinó que no necessitava mirar a l'home directament per a saber que era lleig, molt lleig i també sabia que desprenia una olor que provocava nàusees, encara que no pogués arribar a olorar-lo; aquell home li semblava repulsiu, alhora que... terrorífic? Sí, hi havia alguna cosa en les incongruències que envoltaven aquell home que l’espantava. Malgrat que dintre del seu cap s'havia format la idea que era l'últim que havia de fer, no va poder resistir-ho i va mirar-lo directament a la cara, una acció que mai va dur-se a terme ja que just en aquell moment, va despertar. Era estrany perquè despertava sobresaltat i inundat per una sensació d'alleugeriment com si hagués tingut un malson, però realment no havia succeït res en el somni per a rebre tal apel•latiu. Va començar a rebullir al llit, perquè li era impossible reconciliar-se amb el somni; per això odiava que el despertessin, tenia el somni molt lleuger. Va Intentar tornar a recolzar el cap en el coixí, però li resultava impossible ensopegar amb Morfeo, tots els seus pensaments l’allunyaven del món oníric al que volia tornar i el lligaven al real, semblava que qualsevol acció que fes l’importunés, empassava saliva i es notava assedegat, aspirava aire i creia que tenia alguna cosa al nas encara que fos capaç de respirar àmpliament. Sabedor que mentre en el seu cap seguissin habitant nimietats com aquelles no podria dormir, va decidir aixecar-se i dirigir-se cap a la cuina; va buscar a les palpentes les seves sabatilles, però no va ser capaç de trobar-les entre la foscor que l’envoltava, així que va anar descalç cap a la cuina. El terra li gelava els peus i li produïa una sensació desagradable, se sentia terriblement desprotegit i això va acabar fent emergir el record del somni que havia tingut, no sabia per quin motiu però el seguia aterrint encara, i durant la dotzena de passos que separaven la cuina de la seva cambra, la seva viva imaginació va fer que li entrés la por, com tantes altres vegades. Era curiosa la forma que actuava la por, més fidel que qualsevol cànid; bastava amb pensar en ella perquè acudís a tu, però si no t’en recordes d'ell, resta callat. No havia estat la primera vegada que la por, probablement aquella por infantil cap a la foscor i el desconegut, treballés al costat de la seva imaginació per fer que veiés la seva mort en qualsevol lloc i a través de qualsevol, però això no evitava que a l'endemà li tornessin a embargar els mateixos temors. Finalment va arribar a la cuina i donant-se bona pressa va agafar l'ampolla d'aigua i va beure directament d'ella, despatxant-la ràpid, veient com un ganivet imaginari li degollava la nou mentre bevia, es va ennuegar i va començar a tossir, però mentre ho feia va seguir imaginant el mateix ganivet, aquesta vegada ensutjat de sang que esperava que deixés de tossir per a estripar la seva pell i introduir-se dintre d'ell, un calfred li va recórrer a l'imaginar-se el fred metall dintre d'ell, obrint-lo en canal mentre no podia fer altra cosa que grunyir com porc en San Martín. Deixant de banda la poca racionalitat que li quedava va córrer fins al lavabo petit de la casa i es va tancar amb pestell. Ni en el metre cúbic que ocupava aquell lavabo, que era poc més que un váter i una pica, podia deixar de mirar al voltant, havia deixat de confiar fins i tot en el reflex del mirall, mirant a tots costats i creant una situació que per a qualsevol que la veiés resultaria quant menys còmica. Amb els nervis a flor de pell, es va adonar que necessitava orinar, i en un moment que el seny semblava tornar a ell, va començar a evacuar. Mentre ho feia, la por va tornar a bategar en ell, imaginant-se desprotegit davant el que pogués succeir a la seva esquena, i tornant el recel pel mirall que tenia en el seu lateral, creient que li estava enganyant, fent que girés constantment el cap d'un costat a altre per veure a la vegada tot el que tenia darrere, quan per fi va acabar va decidir que havia d'arribar fins al llit; va fer un apilament de valor, va descórrer el pestell i va anar com vent que duu al diable fins al seu llit. Va anar-hi mirant cap a totes les adreces i finalment una vegada al costat del seu llit va seguir fent-ho fins que es va ficar completament en ell i va proferir un sospir de pur alleugeriment, li semblava pràcticament un miracle haver arribat i es va adonar que un parell de llàgrimes de pur terror estaven lliscant ara per les seves galtes. De cop es va sentir terriblement estúpid per haver deixat que la por li controlés de tal forma, per haver convertit l'anar a beure aigua en una odissea, mes la seva sensació d'alleugeriment no va minvar; era curiós que en un lloc en el qual era tan vulnerable com el llit on quasi no podia moure's era on se sentís més segur, però les pors eren irracionals i en els de la majoria de persones el llit era un lloc on estaven fora de perill. Tremendament esgotat per l'enrenou previ, va recolzar el seu cap sobre el coixí, però una olor nauseabund el va deixar petrificat, al costat d'ell, en el seu mateix llit, alguna cosa s’alçava; la seva gola volia proferir un crit, però els seus ulls vidriosos ja miraven sense mirar.
